Andorra
This article was added by the user Anna. TheWorldNews is not responsible for the content of the platform.

Jordi Badia: “Els periodistes dieu ‘realitzar’ en comptes de ‘fer’, això és encarcarat”

Escrit per: 

Alba Doral / Foto: BonDia

Els correctors són la crossa del periodista. Més encara, el salven d’exposar en públic les vergonyes, és a dir, garrafals faltes d’ortografia i aberracions gramaticals diverses. En Jordi Badia exerceix a ‘Vilaweb’ i aquest frec amb les paraules l’ha portat a escriure ‘Salvem els mots’: un llibre, si no un manifest, contra el que anomena “català de plàstic”. El presenta al Consell Comarcal (19.30 hores). Organitza Òmnium.

Els ‘castellanopensants’ que parlem i escrivim català som els més perillosos?
No, no, perillosos en absolut. El català és com qualsevol altra llengua i no hi ha cap perill que nova gent l’aprengui. Només heu de fer l’esforç. Potser els culpables quan no l’apreneu bé som els catalanoparlants que ens passem al castellà i no us donem l’oportunitat de polir-la. 

Em reconeixerà que hi ha catalanoparlants nadius que el maltracten que no vegis. 
Justament és el que explico a les presentacions del llibre. Hi ha com una baixa autoestima entre els catalanoparlants que ens porta a fer coses com començar una frase en català i acabar-la en castellà. O a no fer servir la nostra llengua per a determinades coses. Per exemple, hi ha qui es deu pensar que no es poden fer acudits en català, que és insuficient. 

Ho veu?
Ens hauríem de donar vergonya quan veiem com deixem de fer servir paraules nostres i deixem que la llengua es vagi contaminant, deteriorant. 

Ha seleccionat 200 paraules en greu perill d’extinció?
Greu no, no diria tant. Al llibre recullo dues-centes de les vora mil que tinc aplegades, i en podria sumar. Presento una selecció de dues-centes parelles  de mots que són sinònims però on un dels membres es fa servir cada cop més, se n’expandeix l’ús, mentre l’altre recula. 

I això?
La raó sol ser la mateixa: la que creix s’assembla més a un terme o expressió castellana. 

Per exemple. 
L’expressió havent dinat (o esmorzat, etcètera): com que en castellà no es diu habiendo desayunado, nosaltres hem començat a dir cada cop més després de dinar

Ara que ho diu...
En tinc molts exemples d’aquests, ho veig cada dia a la feina, paraules que són suplantades per termes que, si bé ja existien, no s’empraven tant. 

Com a corrector, digui’ns: els periodistes escrivim cada cop pitjor, oi?
No ben bé, però els periodistes reproduïu les maneres de parlar dels polítics, els advocats, la gent pública. Els periodistes catalans feu servir notes d’agència sovint redactades en castellà o traduïdes barroerament. Així que no diria que escriviu malament però sí que s’encomanen expressions. Jo recomanaria, no sé si a les facultats, que llegíssiu gent com Pla, Sagarra, Gaziel o Xammar. 

Ja ens ho estem apuntant. 
Feien servir un català genuí i desacomplexat, amb expressions vives, eficaces.

Fa por que si el reproduïm quedi carrincló, o pedant. 
És un complex, un prejudici que ens hauríem d’espolsar. En realitat, el català més viu actualment és el que més s’allunya dels models difosos pel periodisme. 

Aquí ha estat dur.
Pensem en la paraula prou. No la fem servir i la canviem per suficientment: és un català de plàstic. Com realitzar per fer, o finalitzar per acabar, o iniciar en comptes de començar. Això sí que és encarcarat. Però dir n’hi ha prou és molt més àgil i genuí. Així que la gent de comarques s’hauria de treure de sobre la mania que el parlar de pagès no és parlar bé. 

Ja que hi som: i de desdoblar gèneres que me’n diu?
En això la Carme Junyet és la gran especialista, amb aquest llibre que ha fet amb setanta persones més. Però diré que això sí que enfarfega. Dir o escriure “els i les adolescents” i així cada cop fa que sigui molt carregós, insostenible. Imagina una notícia sobre turisme dient “els francesos i les franceses  i els anglesos i les angleses”.

Ridícul. 
Pronostico que arribarem a cert pacte on hi haurà coses que sí que arrelaran però la majoria espero que no. 

Veig que li agrada tant com a mi. 
No m’agrada el procés que l’ha generat. No és espontani i popular, sinó forçat i des de dalt. Les llengües canvien amb la societat i la societat no es canvia des de dalt.  Així que penso que, per cansament, hi haurà cert pacte, però serà quan des de les posicions favorables a aquest llenguatge cedeixin i deixin de banda el radicalisme. És estrafer la llengua, no podem potinejar-la d’aquesta manera. 

Tornem al llibre abans que se’ns tirin a sobre. 
Ha fet fortuna arreglar-se, per exemple, i no hauria d’arraconar mudar-se. Anar mudat s’ha dit sempre i no s’hauria de deixar perdre. 

Més
Amb dos-cents fills és difícil triar-ne, però a mi m’agraden els compostos perquè responen a una creativitat popular. Per exemple, m’encanta caragirada. Un terme que només té el català, perquè és hipòcrita, però un hipòcrita especial. Imagines com va néixer?

Li compro, també m’agrada. 
I altres, com ara menjamiques o llepafils. Si penses el que és llepar un fil... quina creativitat!

Cert, cert. 
I dels sufixos què me’n dius? Per exemple -era. Té el significat de molta quantitat, com a pedrera. Però també el de ganes de, com a plorera... o a cantera, que vol dir ganes de cantar. 

Recullo el guant dels seus suggeriments. I sap qui més ho agrairà? La Mercè, la seva col·lega al ‘BonDia’.  
Fantàstic! Li desitjo que cada cop li donis menys feina.