Andorra
This article was added by the user Anna. TheWorldNews is not responsible for the content of the platform.

Marató Sergi Mas

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic

‘Comiat confinat’ és la crònica fotogràfica de la mudança de casa Duró d’Aixovall a la plaça de la Germandat, la primavera del 2017. La firma Laura Gálvez-Rhein.

‘Comiat confinat’ és la crònica fotogràfica de la mudança de casa Duró d’Aixovall a la plaça de la Germandat, la primavera del 2017. La firma Laura Gálvez-Rhein.

‘Sergi Mas i el seu entorn’, el catàleg de l’exposició que s’inaugura dissabte a la casa comuna de Sant Julià.

‘Sergi Mas i el seu entorn’, el catàleg de l’exposició que s’inaugura dissabte a la casa comuna de Sant Julià.


Escrit per: 

A. Luengo / Foto: Anem Editors

Tantes lletres que hem gastat intentant dirimir si Sergi Mas era artista o un artesà, i ni una cosa ni l’altra. “M’ha costat molt arribar a definir de què faig o de què feia. Finalment, he decidit que soc obrer de les belles arts. Ser artista-artista de veritat... És que n’hi ha molt pocs. Poquíssims. Però artesà tampoc. Artesà és qui fa un ofici concret de manera repetida. A Barcelona, Madrid i París et pots especialitzar, però a Andorra, per sobreviure cal fer una pila d’activitats diferents”. Així que s’ha acabat el dilema: obrer de les belles arts, que s’avé perfectament amb l’ADN menestral i amb empelts àcrates del nostre home d’avui, nascut el 1930 al barri barceloní del Raval –abans de ser el Raval, quan era el Xino– i criat a la impremta que l’àvia paterna regentava al carrer Aurora. 
Ho explica ell mateix, en fi, a Comiat diferit, volum sensacional que es presenta aquesta tarda a la casa comuna de Sant Julià i que forma parella amb Sergi Mas i el seu entorn. Tots dos estupendament editats per Anem i que li  fan per fi –una mica de– justícia bibliogràfica. El segon és una mena de catàleg abreviat de l’exposició que s’inaugura dissabte al nou Espai Sergi Mas, 400 metres quadrats repartits entre les dues primeres plantes de l’antic Comú. No és el catàleg raonat, exhaustiu i definitiu que mereix l’obra essencialment dispersa de Sergi Mas, però és un començament. Comiat confinat és una altra cosa, perquè la fotògrafa laurediana Laura Gálvez-Rhein va tenir l’audaç ocurrència de documentar el trasllat forçós des de casa Duró d’Aixovall, on es va instal·lar el 1957, tot just aterrat entre nosaltres, i on va viure i treballar, fins a l’acollidor àtic de la plaça de la Germandat on resideix des de la primavera del 2017.
Un document històric perquè la trentena llarga de fotografies que li va disparar aleshores, amb la torna de les que li va fer el maig passat, ja a la ciutat, constitueixen un document únic del peculiaríssim, idiosincràtic sancta sanctorum de Sergi Mas, que al final no ha acabat a terra però on òbviament ja no tornarà. Gálvez-Rhein ha tingut a més la vista d’anar intercalant fragments de les divagacions amb què el nostre home esquitxa, allarga i il·lumina tota conversa, i el resultat és el tastet del que haurien pogut ser les sucosíssimes memòries que ens deu i que, diu, li hauria agradat escriure “si n’hagués sabut”. Aquí van unes quantes perles perquè se’n facin la idea.
Sobre el cop que va suposar haver de marxar de casa, després de tota una vida: “Tenia el taller molt desendreçat. Estava tot fet una merda. Sempre he sigut molt desmanegat. Els gats i tot això eren el meu món. No tenia calefacció, les finestres no ajustaven bé, però no me n’hauria anat. Jo estava decidit a acabar els meus dies allà a Aixovall”.
Sobre la vellesa: “Val la pena fer-se gran. Estirar el record és maco. La memòria és selectiva i un no se’n recorda dels episodis més fotuts. Andorra ens ha sigut la panacea per tindre una gran vida interior que en una gran ciutat no hauríem pogut tindre. Tornaria a repetir encara que hi hagués dies que no tingués ni una puta pesseta ni per agafar el clípol.”
Sobre la precarietat de la vida d’artista: “La dificultat sempre ha estat tenir un taller, mai no he pogut tenir-ne un de veritat. Un espai adequat per a un escultor o un pintor no és rendible. Fa 40 anys que faig un dibuix per al cartell de la Fira del Bestiar. L’únic treball fix en tot l’any. Ja em diràs!”
Sobre Aixovall: “Vaig passar més de 50 anys a la placeta de Santa Filomena. Vaig ser-hi bastant feliç. Hi havia gats per tot arreu. La majoria els vaig haver de deixar allà, pobrets. Al pis en tinc tres: el Floquet, la Coco i la Friki”.
I sobre el futur: “Normalment, quan un arriba als 65 anys, es retira i punto. Te’n vas a fer un cafè o a prendre el sol. Però en el meu ofici fins que em mori puc fer dibuixos. És l’avantatge.”