Andorra

Treballar amb nens no és un joc (I)

Soc docent i cooperant, em vaig llicenciar en Història i Geografia a la Universitat Autònoma de Madrid fa vint-i-cinc anys i actualment treballo en l’àmbit de la cooperació. Mentre feia els primers passos com a docent a l’Escola andorrana vaig decidir col·laborar en un projecte solidari a Llatinoamèrica que acabaria canviant la meva vida.

Vaig treballar a La Paz ajudant infants quítxua en el seu procés educatiu i a Cochabamba, atenent més de 40 nens del carrer diàriament durant dos anys consecutius. Vaig voler sortir als carrers per entendre millor les seves històries i les experiències em van estremir i em van captivar alhora. L’any següent vaig tornar, aquesta vegada a Santa Cruz, ciutat que alberga més nens en situació d’abandonament de tota la regió. Des del 2004 el meu compromís amb aquests infants ha estat present en tot moment.

És espectacular el treball que realitzen moltes llars d’acollida i ONG per treure nens dels carrers i oferir-los un futur mitjançant l’educació per reinserir-los més tard a la societat. Jo vaig voler imitar aquells passos i seguir aportant.

Durant aquests anys, vaig descobrir la meva vocació per la cooperació, el voluntariat, la infància i l’educació. Arran d’aquestes experiències neix la nostra associació andorrana, Cooperand amb Llatinoamèrica, que compta amb més de 200 voluntaris andorrans que s’han format amb nosaltres i realitzat una tasca encomiable, millorant la vida de milers de nens i nenes.

Durant els primers anys com a voluntària vaig ajudar i aprendre tot el que vaig poder, realitzant teràpies d’acompanyament, atenció mèdica primària, assistència acadèmica, molta escolta activa, contagiant amor i creant vincles amb tots aquells nens que havien sofert traumes severs i redescobrint el patiment de la forma més propera. Només eren nens que tenien una por aterridora a l’adult, que en un moment els va fallar de formes inversemblants i inenarrables.

Sempre m’han interessat els projectes solidaris, raó per la qual vaig viatjar i treballar en diversos projectes i vaig col·laborar de forma molt directa en col·legis, llars i barris marginals, impartint classes a menors ofegats per les condicions miserables i deprimides de la zona.

En tornar de nou a casa, vaig estudiar molt sobre la cooperació al desenvolupament i vaig realitzar cursos de voluntariat. Més tard vaig impartir aquests cursos a Barcelona a altres voluntaris des de Soldebo, associació amb la qual em vaig iniciar en el món del voluntariat i a la qual em sentiré eternament agraïda per l’oportunitat que em va brindar.

Durant els primers anys de la meva experiència vaig assistir sobre el terreny gairebé mig centenar de voluntaris distribuïts per tot el territori bolivià, en diverses tasques d’educació i salut, tant en llars d’acolliment, col·legis rurals, guarderies de nens en situació d’abandó i maltractament i als carrers assistint el menor sense sostre.

El meu treball va consistir a viatjar i visitar destinacions on l’ONG tenia presència i informar sobre el treball que realitzaven els voluntaris, però sobretot i a petició de l’associació, centrar-me en la part més humana, en les seves emocions, en el seu estat anímic i reportar dades per actuar abans que fos massa tard i perjudiqués el voluntari, el beneficiari i la mateixa ONG.

Vaig veure de tot. Voluntaris molt realitzats gaudint d’una experiència única i altres massa tocats per l’entorn, incapaços de continuar ajudant, bloquejats, saturats, amb l’estabilitat emocional penjant d’un fil. Calia actuar ràpid per evitar mals majors. Uns quants van tornar a casa. Senzillament, no era el seu moment.

En el voluntariat ens emportem sempre molt més del que podríem aportar en milions d’anys de treball. La satisfacció de veure que el teu temps suma, la teva implicació importa, la teva motivació contagia, el teu compromís dona fruits, la teva passió inspira... aporta un estat de benestar difícil de descriure. Justament per això diuen que el voluntariat enganxa, lògic!

No tot va ser color de rosa. El voluntariat endureix. Es pateix però és necessari per comprendre. La manera com un se sobreposa i torna a començar marca la nostra personalitat. El dolor ajuda a acceptar les pròpies limitacions. Ens convertim en éssers més vulnerables i caiem del pedestal al qual ens havíem o ens havien col·locat.

El 2006 vaig conèixer una llar de nens de carrer abandonats, amb discapacitats físiques i intel·lectuals molt severes. Un lloc esquinçador, on es respirava abandó, brutícia, malaltia, dolor i misèria. Una llar que em va provocar molta impotència. Una tristesa aterradora va aconseguir arrossegar-me. Em vaig enfadar amb el món i amb Déu. Alguna cosa en mi va canviar durant les visites continuades a aquesta llar. Vaig voler per un instant tirar la tovallola i deixar-ho tot, tornar a casa. En pocs dies vaig decidir contribuir amb les recaptacions que havia aconseguit a Andorra, per a ells representaven una fortuna.

Football news:

And to show what a donkey kick is in football? 50 Years ago in England they scored the best goal of the season
Sulscher on Ferguson's words about Ronaldo: We all want to see Cristiano on the pitch because of his uniqueness. But he can't play in every match
Pep on the requirement to stay on top: People judge me not by trophies, but by what will happen tomorrow
Joan Laporta: The Super League is alive, it will replace the Champions League. Juve, Real Madrid and Barcelona continue to win in the courts
Karim Benzema: Clasico remains the best match in football. It doesn't matter which players are playing
In favor of PSG, after the VAR, they awarded a penalty for playing with their hand. Perhaps Icardi had fouled before
Arsenal defender White: I don't watch football. All I want when I come home is not to think about him