Andorra
This article was added by the user Anna. TheWorldNews is not responsible for the content of the platform.

Vint anys amb el mateix dolor

La tribuna

Un homicidi per imprudència no és cap casualitat

14 d’octubre del 2001. Encara la gent tremolava pel que havia passat amb les Torres Bessones dels Estats Units. Aquell dia vaig entendre que poc, o gens, ens pot importar el que passi a la resta del món ni la magnitud de qualsevol catàstrofe, quan cada dia, a cadascun de nosaltres, ens pot arribar el dolor de perdre el que més ens empeny a seguir lluitant i vivint. Vint anys en què he pogut comprovar quant val o que no val res qualsevol vida quan es tracta de fer justícia. Mai vaig voler venjança, però sí que vaig tenir l’esperança que alguna cosa es despertés en la consciència dels que apliquen les lleis, per saber que no tot s’hi val, que hi ha lleis que s’han d’aplicar amb compliment total, i al mateix temps, també cal canviar. Un homicidi per imprudència no és cap casualitat, posar un cotxe a més de 150 en un revolt que marca 50 no és casualitat, conduir sota els efectes de l’alcohol no és casualitat, i si, a més, tot això es fa en un mateix moment és un menyspreu total a la vida mateixa i a la dels altres, de manera que qualsevol mort a conseqüència de qualsevol d’aquests mals actes hauria d’anomenar-se assassinat amb traïdoria i com a tal, aplicar una condemna que no sigui una simple amonestació i un passeig per la presó per callar els que demanem justícia. Avui sé que, amb el dolor més assumit, hauria fet les coses d’una altra manera. Jo, com tothom, pensava que les desgràcies sempre els passaven als altres, fins que vaig poder comprovar que nosaltres som part essencial d’aquests altres i que el que no recolzem en la justícia als altres se’ns pot tornar en contra. Vaig intentar tant com vaig poder que es fes justícia, que el causant de la mort del meu fill complís íntegrament la condemna que estipula la llei, ni més ni menys, però ni tan sols això es va poder aconseguir. Recordo el judici com una paròdia, un advocat que parlava molt per defensar l’indefensable, al·legant que el seu client no havia de complir el que ningú havia complert en un delicte de mort semblant, també es va queixar que li apliquessin l’indult, però ningú va ser conscient en tot el judici que entre els morts hi havia un menor, jo no vaig saber, fins temps després, que al meu fill de 16 anys l’havien tractat des del principi com un adult, sembla que la condemna hauria estat diferent. El meu fill era menor, però els altres nois acabaven de sortir de l’adolescència amb 20 anys un i 18 l’altre, eren tres nens. En els homicidis per imprudència es diu que ningú vol matar, però ningú pregunta als que moren si ells volien morir. El meu fill fa 20 anys que és en un forat sense poder respondre a aquesta pregunta. Vint anys després se segueix sentint el mateix dolor, la mateixa ràbia i la mateixa impotència, però també que són poques les coses que et fan tremolar.