Destrempada a Montilivi: el Girona perdona, el Madrid no

GIRONATots els contes de fades s'acaben, un dia o altre, encara que el del Girona només s'hagi pres una pàgina en blanc. És impossible allargar en el temps allò que és irreal, com ho era el lideratge del Girona, que desitjava amb molta força viure un dia màgic contra el Madrid però s'ha trobat, impotent a més no poder, amb una manca evident d'eficàcia i un resultat massa contundent en contra, amb la primera derrota a la Lliga i el canvi de lloc en la posició d'honor, mentre el Barça és segon. Mirar als ulls del Madrid és exigir massa.

La sortida del Girona ha estat descomunal, amb Montilivi entregat i ple a vessar. Lògic, sabent que aquest equip encomana il·lusió, amb un joc divertit que aquesta tarda tan sols ha durat un quart d'hora. Les 14.184 persones que han omplert l'estadi, dretes fent un mosaic, no han tingut pas temps d'asseure's. Al cap de quatre minuts, el pitjor que estava passant, en clau blanc-i-vermella, era el 0-0. Perquè aprofitant la inèrcia en què està immers, la intensitat general ha demanat a crits menjar-se el món. Però ha perdonat: dues rematades de cap, de Yangel Herrera i Tsygankov, la primera per damunt del travesser i la segona al pal. Carlo Ancelotti s'ho mirava amb la cella disparada.

Però el Girona, que arribava al partit amb quilos i quilos d'autoestima, no ha trigat a rebre una plantofada de realitat. Passen les dècades i les competicions, que els blancs es mantenen fidels al seu llibret. La primera que tenen, cap a dins. En aquest cas no en va ser un, sinó un parell. Joselu ha rematat d'aquella manera una excel·lent centrada de Bellingham, i Tchouameni, mentre els gironins s'estaven preguntant què carai havien fet malament per rebre aquest càstig (ser massa tous en defensa, especialment Blind, seria una bona resposta), s'ha alçat per sobre de tots per rematar un servei de cantonada. 0-2 al minut 21, passant d'un possible orgasme a una destrempada.

Llavors, el desequilibri del qual gaudia el conjunt de Míchel ha desaparegut. Com el lideratge, efímer, però que cal valorar en la seva gran mesura, perquè viure-ho era inimaginable. Les conduccions s'han reduït, les intimidacions han canviat de color de samarreta, i la pilota, que per moments ha estat un 70% a favor dels catalans, s'ha repartit. De fet, Bellingham i Kroos han tingut el tercer, però Gazzaniga, atent, els ha evitat. La graderia, que ha assolit pics d'emoció descontrolada els primers minuts i fins i tot s'ha atrevit a demanar quatre penals (per demanar, que no quedi), ha emmudit de cop. El resultat ha fet mal, per què negar-ho. I assimilar que les opcions de fer-la grossa gairebé s'havien esvaït, també.

Més ocasions fallades

El conjunt de Míchel necessitava un gol de pressa per animar-se i creure que la remuntada era possible. I l'ha tingut, però com a la primera part, ha perdonat: Kepa ha volat per escopir una rematada de David López i Yangel ha tornat a enviar una rematada franca als núvols. Llàstima que el Madrid tanqués la victòria d'una manera bruta i innecessària, en el darrer minut del temps afegit, amb una entrada duríssima de Nacho a Portu que ha estat vermella directa. Al murcià se l'han endut en llitera i a Stuani l'han hagut d'agafar, perquè anava directament a cruspir-se el central castellà.

El conte de fades del Girona no s'ha acabat, perquè el 19 de 24 també és per emmarcar-lo, però qui més qui menys s'havia fet il·lusions de fer un passet més. N'ha fet molts, últimament. Potser massa, perquè en dies foscos es corre el risc de perdre la perspectiva. Avui, ser tercers a la Lliga no era prou. Demà, en fred, segur que s'entén diferent. Perquè, es miri com es miri, la temporada del Girona continua sent una passada.