Arriba als cinemes un dels films cabdals d’aquest estiu, “Oppenheimer” de Christopher Nolan, basat en el llibre guanyador del Premi Pulitzer “Prometeu americà: El triomf i la tragèdia de J. Robert Oppenheimer” de Kai Bird i Martin J. Sherwin. Una immersió profunda i plena d’arestes en l’interior del brillant físic Robert Oppenheimer (Cillian Murphy), qui va dirigir el projecte Manhattan, contractat pel general Leslie Groves Jr. (Matt Damon) i que va ser el pare de la bomba atòmica. Responsable d’una fita científica, la bomba H, suma total de l’enginy humà, també l’invent més mortífer del món que suposaria un punt i a part per a la civilització, una amenaça al futur de l’existència de la humanitat.
Un personatge atrapat en un drama personal, una terrible paradoxa, entre la seva noble contribució a posar fi a la carnisseria mundial i salvar milers de vides, tot i que Alemanya ja s’havia rendit i, alhora, contribuir a la devastació de dues ciutats nipones amb el resultat esfereïdor de més de 200.000 morts. Un home que va aconseguir l’èxit, un heroi nacional, portada de la revista Time, però que després va conèixer l’ostracisme, ja que el seu passat li passarà factura durant la postguerra. Ens referim a la seva amistat amb companys comunistes de la universitat, la seva contribució a sufragar les brigades internacionals que van lluitar a la Guerra Civil espanyola o l’afer sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock (Florence Pugh), activista comunista.
Això es fa evident quan Christopher Nolan subdivideix el film en dos processos. Un és una mena d’examen a Oppenheimer per a fer-lo caure, un procés instigat maliciosament per Lewis Strauss (Robert Downey Jr.), membre fundador de la Comissió d’Energia Atòmica dels Estats Units, el qual no va perdonar la seva humiliació en públic per Oppenheimer en una compareixença científica. En aquesta operació de defenestració per a treure-li les acreditacions investigadores va ser traït per companys i amics, com el físic Edward Teller (Benny Safdie) o el seu principal mentor, el general Groves. En aquest procés va rebre el suport d’altres, però sobretot, el de la seva dona, Katherine Oppenheimer (Emily Blunt). L’altre procés es desenvolupa en una comissió al Senat, rodat en blanc i negre, contra l’instigador de la defenestració d’Oppemheimer, Strauss.
Un impressionant film polític que aborda les relacions entre americans i russos, aliats contra Hitler, però que es miren de reüll. Dinàmica que desembocaria en la febre anticomunista als Estats Units posterior al final de la II G. M., tret de sortida de la guerra freda, i que va esquitxar a Oppenheimer com s’ha esmentat abans. Un film que toca les complicades relacions entre científics i polítics, matrimoni d’interessos i, també, punt de friccions. El film de Nolan es guarda un encontre clau d’Oppenheimer amb Einstein, instant revisitat en diferents moments, i que només al final es desvelarà el contingut del diàleg entre ambdós, perfecte resum de la glòria i la caiguda en desgràcia que li espera a Oppenheimer.
Una pel·lícula immensa que compta amb un Cillian Murphy extraordinari, secundat per un repertori extens que compta, a part dels ja citats, amb Josh Hartnett – com el pioner científic nuclear nord-americà Ernest Lawrence -, Rami Malek, Kenneth Branagh, Matthew Modine o David Krumholtz. El cineasta aparca els enrevessats jocs sobre paradoxes temporals habituals en el seu cinema, una marca de fàbrica ben palesa a films com “Origen” (2010), “Interstellar” (2014) o “Dunkerque” (2017) per a burxar en la batalla mental d’un físic que vol crear una arma letal que aturi la II G. M. a costa de la factible destrucció del planeta. El resultat és una magnífica tragèdia sobre un personatge prometeic, un humà que juga a ser Déu, que com Prometeu roba el foc a Zeus per a entregar-lo als homes, i que serà castigat sense clemència pels déus, aquí cremant-se en el foc atòmic.
