Andorra
This article was added by the user . TheWorldNews is not responsible for the content of the platform.

Sant Vicenç d'Enclar: 1.322 dies després

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte

L’església de Sant Vicenç d’Enclar, amb el campanar i el llosat nou: el conjunt data dels segles VIII-IX.

L’església de Sant Vicenç d’Enclar, amb el campanar i el llosat nou: el conjunt data dels segles VIII-IX.


Escrit per: 

A. L. / Foto: Facundo Santana

Ja està. Han hagut de passar tres anys, set mesos i onze dies perquè Sant Vicenç d’Enclar torni a ser Sant Vicenç d’Enclar, la joia del nostre preromànic que es va ensorrar la matinada del 20 de desembre del 2019, oficialment a causa d’un funest episodi de vent i tempesta. El que no havia passat en mil anys llargs –el temple es va aixecar entre els segles VIII i IX– va passar en un instant. Amb la retirada a principis de setmana de la bastida que en cobria façana i campanar culmina una restauració que va començar l’endemà mateix del desastre. Ho recordava aquest matí el cap de Govern, Xavier Espot, que no s'ha volgut perdre la inauguració oficiosa del monument: “Vam estrenar la legislatura amb el trauma de Sant Vicenç, que ens va deixar en estat de xoc. Però en una mostra del tarannà andorrà vam trobar la fortalesa per aixecar el cap i la determinació per reconstruir el campanar, perquè la preservació del patrimoni cultural és absolutament essencial i hi destinarem els diners que calgui”.

La consigna inicial, recordava in situ la ministra de Cultura, Mònica Bonell, va ser reconstruir el campanar de la forma més fidedigna possible. I qualsevol que es prengui la molèstia –i la mitja horeta de pujada tartera amunt– d’enfilar-se fins a Sant Vicenç comprovarà que el nou campanar s’assemblaria a l’antic com un ou a un altre ou... si no fos pels fragments d’arrebossat que cobreixen part de la façana. De fet, els arrebossats es van erigir en una de les decisions més controvertides de la intervenció: es conservaven de forma fragmentària, tal com ens havien arribat fins a nosaltres? Es cobria tot el mur amb morter, tal com es feia originàriament amb totes les esglésies romàniques? O es repicava el poc que en quedava i es deixava la pedra vista?

El comitè científic que ha assessorat la intervenció es va decantar òbviament per la primera opció, i els arrebossats s’han restituït seguint exactament la forma i el lloc que ocupaven abans del 20 de desembre del 2019. El resultat pot sembla molt agressiu, d’acord. Però només ho sembla. Diu l’arquitecte català Carles Brull –codirector de la intervenció juntament amb el francès Alex Letellier i Andreu Canut, per part andorrana– que cal temps, segles de pluja, vent i neu, perquè hi prosperin la molsa i els líquens i acabi agafant la pàtina que tenia abans d’ensorrar-se.

Així que es va optar per una reconstrucció “mimètica”. Per evitar el fals històric –el pastitx, vaja: pensin en el Poble Espanyol de Barcelona– diu Brull que es va tenir en compte el caràcter idiosincràtic de Sant Vicenç d’Enclar. Reconstruir el campanar amb conceptes i material contemporanis, formigó, vidre, ferro, hauria traït el caràcter identitari que l’església té per als ciutadans. Però és que a més, la intervenció s’ha regit per un criteri de màxim rigor tècnic, insisteix. Dit així pot semblar una obvietat, però com Brull recorda, si la reconstrucció ha sigut possible és perquè al minut següent que el campanar s’ensorrés el departament de Patrimoni es va prendre la molèstia d’inventariar i numerar cadascuna del miler llarg de pedres en què havia quedat reduït. “Va ser una de les claus per poder-lo reconstruir com ens havíem proposat”, diu.

Un puzzle de 462 pedres
L’altra va ser que, fruit precisament de la, diguem-ne, devoció popular, Sant Vicenç ha estat profusament fotografiat al llarg dels últims decennis, i aquesta documentació gràfica va permetre resoldre el gran inconvenient de la intervenció, que era la inexistència d’una planimetria de l’església, i per descomptat del campanar. Un pecat que cal posar al sac de Patrimoni. Gràcies a les fotografies, diu Canut, es va poder generar un model 3D que va permetre geolocalitzar 462 de les pedres inventariades. I per geolocalitzar hem d’entendre en aquest cas que se les va poder ubicar al puzle de la façana del campanar amb una precisió mil·limètrica. Per col·locar l’altre mig miler de pedres –les que havien quedat sota l’arrebossat o al costat interior del mur– es va haver de recórrer a la perícia dels artesans que els han reconstruït. 

Però fins i tot així, conclou Brull, “no diríem la veritat si afirméssim que és exactament el mateix campanar, o gairebé”. A banda de l’arrebossat, que avui i durant uns anys canta i cantarà, la reconstrucció ha tingut un rar efecte col·lateral: el campanar ha crescut fins als 8,83 metres, vuit centímetres més dels que tenia fins al 20 de desembre del 2019. El motiu és la cornisa que s’hi ha afegit: formava part del campanar original però se’n va prescindir a les campanyes que Pere Canturri hi va dirigir a partir del 1978.

Un cas similar, però ara ja a l’interior del temple, és el paviment de la nau i de l’absis, que fa 35 anys es va retirar, es va deixar en un racó del temple i ara s’ha aprofitat per restituir al lloc original. El mateix s’ha fet amb el banc corregut. Pel que fa al campanar, i a diferència de la façana, el mur interior s’ha deixat amb els encofrats a la vista, com a testimoni de la intervenció. I també és nou el llosat (nou però a la vegada vell, vaja, perquè s’han utilitzat lloses antigues, tot i que no eren de Sant Vicenç). Però tot això, millor que ho comprovin in situ: Patrimoni posa en marxa des d’avui mateix un servei de visites guiades (gratuïtes i sense reserva prèvia) que permetran descobrir en viu els secrets de Sant Vicenç. I si s’hi enfilen de nit, estrenaran la nova il·luminació que hi ha instal·lat el Comú de la capital.

Tot plegat ha costat 230.000 euros, i com concloïa avui la cap de Patrimoni, Isabel de la Parte, si un efecte positiu ha tingut aquesta fatalitat és que “ha despertat l’interès del ciutadà pel jaciment i ens ha ajudat a tots a valorar-ho com es mereix”. I el que es mereix primer de tot és que hi pugem. Ja ho veuran.