Un poeta que se’n va

Onze anys ha durat la carrera lírica de Nacho Mayo. Demà la immola en públic en un recital que tindrà oportunament lloc al carrer Perdut.

Hem assistit els últims anys al naixement d’un considerable grapat de poetes que conformen, amb  poc marge per al dubte, l’edat d’or de la nostra poesia. Des de  Manel Gibert, Teresa Colom i Toni Caus fins a Ester Fenoll, Eva Arasa i Noemí Rodríguez, i ho deixem aquí per no allargar-nos massa. Però el que no havíem vist encara és que un dels nostres poetes s’autoimmolés (literàriament) en públic. I això és el que farà el massanenc Nacho Mayo en la que sens dubte serà la proposta més marciana d’aquesta edició del Canillo Scenic Arts.

Serà demà a la tarda a l’escenari del Racó poètic, molt oportunament aixecat a la callissa del carrer Perdut: “Un nom en aquest cas ben premonitori”, diu. Nacho Mayo se’n va. Plega. Ho deixa per no tornar mai més, “i si una cosa soc és home de paraula”. Serà un últim i fulgurant bolo, onze anys i tres volums després del debut en una sessió del cicle Veus que va tenir lloc el 27 de juliol del 2012 a la Fada. Ho recorda perquè va ser, diu, “la primera vegada que vaig pujar a un escenari i la nit que vaig conèixer qui avui és la meva dona”. Com per oblidar-ho.

Amb la poesia havia mantingut històricament, diu, una relació d’amor i odi, i sembla que la cosa havia arribat al punt sense retorn del fastigueig: “Fa temps que vaig deixar de passar-m’ho bé, tant amb el bolígraf a la mà com a dalt de l’escenari. Al contrari, s’havia convertit en gairebé una tortura, i últimament m’hi sentia gairebé ridícul. Val més ser honest i deixar-ho córrer, sense dramatisme, perquè han sigut uns anys molt bons. Però millor deixar-ho córrer. Ja està”. Si s’ha regalat una última funció és per lleialtat a l’Scenic Arts, que li va proposar el bolo.

Diu que pujarà a l’escenari a pèl, a improvisar, com feia als inicis a la Fada, i que el patiment d’haver de guionitzar el diguem-ne espectacle li va obrir els ulls: “Quan vaig prendre la decisió vaig sentir un alliberament. A veure què en surt, i si algun dels heroics assistents se’n torna a casa pensant que la poesia no és aquella cosa tan avorrida que es pensava, em consideraré satisfet”.

Una autèntica llàstima, perquè la poesia de Nacho Mayo va ser una inesperadíssima epifania que no s’assemblava en res al que estàvem acostumats en els nostres paratges literaris: la seva era una poesia d’estirp urbana amb tirada pel malditisme, farcida de bars, sexe i alcohol, amb un sensacional gust per les referències culturalistes (viatges, pel·lícules, escriptors, música) que de tant en tant relliscava cap a la denúncia social amb estirabot polític. Una poesia urbana, gairebé d’extraradi, una cosa així entre Luis Alberto de Cuenca i Karmelo Iribarren.

Això va ser a les dues primeres entregues, Cantos amatorios (2014) i Heterotermia (2017). A Poemes de Sispony/Poeta confinat (2021) va canviar no només de llengua, sinó també el to radical, gairebé incendiari que s’indignava amb la precarietat, la immigració, la marginació i la injustícia per una veu més amable que cantava la felicitat domèstica i conjugal: “Una vegada, un poeta a qui admiro, Ape Rotoma, em va dir que la meva poesia està bé per a algú que duia una vida tan normal com jo. Segurament tenia raó i a la meva vida li falta afortunadament drama”.

Diu que encara escriu, més que res “ocurrències” que no es pren la molèstia de treballar. “Sempre m’ha fallat la disciplina, certa força de voluntat”. I li ha quedat un llibre al calaix, El largo camino hacia ninguna parte, on recupera la veu salvatge i indòmita, la potència i el castellà del poeta suburbial que ens va enlluernar fa un decenni. Diu que el va intentar moure, que va picar potser massa alt i que cap de les portes editorials on va picar li va obrir la porta. Una llàstima. Però perquè comprovin el que ens hem perdut, aquí al costat els en deixem un parell de tastets.

En ocasions com aquesta, recordin sempre les paraules de Joan Cases, als antípodes poètics del nostre home d'avui però autor d’uns versos tan tristos com formidables que em venia de gust citar: “L’adeu no és cap gest obscè ni l’esborrany de futures melangies, sinó el suau somriure d’una porta discretament badada; ara, però, surt de pressa i no et giris”.

Demà, a Canillo, última funció de Nacho Mayo: un poeta que se’n va.