Andorra

La Xina fa passes que evoquen l’era de la Revolució Cultural (1966-1976)

Àlex Fusté
Àlex Fusté, economista en cap d’Andbank. Foto: Andbank.

La indústria de les arts sembla haver-se convertit en l’última víctima de la repressió del partit comunista de la Xina. La CNN descriu el que està passant a la Xina com una “repressió contra la dissidència política, el liberalisme ideològic i l’activisme social”. En qüestió de dies, el partit únic de la Xina ha decidit triturar la carrera artística d’algunes de les estrelles de cinema més populars. També s’han prohibit els clubs de fans d’alguns artistes. Zhao Wei, una de les actrius més destacades de la Xina, ha vist com les autoritats han esborrat la seva presència a Internet de la nit al dia. Les seves pel·lícules, i els programes de televisió que va protagonitzar (alguns durant dues dècades), van ser retirats de les plataformes de transmissió. La seva pàgina de fans a Weibo (versió Xinesa de Twitter -fortament censurada-) ha estat també tancada. Una altra artista amb sort similar ha estat Zheng Shuang, qui ha vist com en qüestió d’hores les emissores i els llocs de vídeos també han eliminat les obres en les quals va treballar. En aquest cas concret, l’actriu també ha estat multada amb 46 milions de dòlars acusada d’evadir impostos. Un altre cas és l’estrella del pop Kris Wu, qui ha estat arrestat sota sospita de violació. Multes, arrestos, suposats delictes. Qui sap què opinar de tot això. El que sí crida la meva atenció és veure com el divendres, l’Administració del Ciberespai de la Xina (CAC), va anunciar 10 mesures per a “netejar el caos” dels clubs de fans. Algú podria veure això com a un descarat nivell d’intromissió del govern en la vida dels individus.

En el passat, el govern de la Xina també va incórrer en episodis de repressió a artistes i celebritats culturals, però els episodis que estem veient avui tenen, segons moltes veus locals i internacionals, un abast molt més ampli i una severitat més inclement. Comencen ja a proliferar comentaris (greus) sobre les similituds d’aquesta deriva repressora de Xi Jinping amb l’era de la Revolució Cultural en la dècada del 1966-1976; durant la qual les arts i la cultura es van limitar a promoure la propaganda del partit. Situació incòmoda, sens dubte.

Parlant amb els que coneixen la realitat de la Xina, sento que el Partit Comunista de Xi Jinping veu la cultura popular com un camp de batalla ideològic clau, i si bé em confirmen que el Partit ha tingut una tradició de posar al sector de la cultura sota una estricta censura i control, em confirmen que el partit ha augmentat la seva obsessió pel control ideològic i cultural en l’era de Xi Jinping. Observadors i periodistes (com Nectar Gan) apunten que al govern de la Xina el preocupa profundament la popularitat d’alguns artistes i la influència que poden exercir sobre la gent. Una cosa penosa a hores d’ara. I és que algunes celebritats són vistes pel Partit com “una cosa perniciosa”. El dissabte, l’organisme de control anticorrupció del partit va arremetre contra el que va denominar cultura de celebritats “tòxica”, promotora de “valors erronis” i amb “un enorme impacte destructiu en la vida i la moral social”. Una ment inquieta es podria preguntar si es tracta només d’una preocupació moral genuïna, o hi ha alguna cosa més darrere. Els reguladors xinesos han estat francs sobre les intencions polítiques darrere de la repressió. En el seu comunicat del divendres, la CAC va instar les autoritats a realitzar la repressió amb “sentit de responsabilitat i urgència”, ja que neix de la necessitat de “salvaguardar la seguretat política i ideològica a la xarxa”. Tota una declaració d’intencions.

Durant dècades, el sòlid creixement econòmic ha estat un pilar per a la legitimitat del partit, però a mesura que l’economia xinesa es desaccelera i perd el seu dinamisme, el govern sembla estar preocupat per l’acceptació social del sistema i la seva capacitat per a manejar l’economia. Potser per això, Xi ve invocant conceptes com “la necessitat d’una prosperitat comuna” i la “redistribució de la riquesa”. Idees nobles que fa dos anys a penes esmentava en els seus discursos, però que en els últims mesos no hi ha míting en el qual no apareguin. Mirin. Jo també entenc (i defenso) la idea de la prosperitat comuna, però temo que l’igualitarisme que s’exigeix, i que pretén mostrar-se com una crida a la fraternitat, pugui no ser més que una retòrica desesperada per a defensar la legitimitat del Partit. En aquest sentit, em preocupa que la repressió a la comunitat d’artistes s’utilitzi com a aparador lluminós per a promoure un sistema i un partit que ho centra tot en el seu missatge redistributiu. He vist com acaben les economies on predominen els governants amb astúcies de predicador. Que s’agafin les celebritats d’ingressos alts, com l’artista Zheng Shuang, que va guanyar 24 milions de dòlars per l’última filmació d’un drama romàntic i que ara està inclosa en una infame llista oficial batejada pel govern amb el nom de “Misbeahaving Celebrities”, i m’és igual si està acusada d’evasió. El fet és que els artistes estan seguint ara als empresaris d’èxit, caiguts en desgràcia en el seu fatídic destí. Cal preguntar-se quin col·lectiu serà el següent?

Aïllament irreversible de conseqüències impredictibles

Des d’una perspectiva ideològica, el partit vol que les celebritats es converteixin en models a seguir per a ajudar a promoure valors com el patriotisme i l’amor pel govern. Hi ha cantants i actors reeixits que es mostren com a ferms defensors del govern, liderant boicots contra marques occidentals de països que condemnen el treball forçós a la província de Xinjiang. La majoria d’aquests actors ocupen el seu temps en programes de televisió patriòtics. El partit també veu l’estil de vida extravagant d’algunes celebritats com un signe de decadència moral, amb un matís important: considera que molts dels ídols masculins populars són massa “efeminats”. Sigui com sigui, ni la pretensió ideològica que un actor promogui l’amor pel govern, ni l’autoritat moral per a auto-atribuir-se la capacitat de determinar si l’extravagant és bo o no, ni per descomptat la pretensió pueril que els actors masculins semblin més homes, són aspiracions que puguin tenir cap encaix en la societat occidental d’avui. Sigui com sigui, quan decideixo sobre les inversions en un país sempre començo per la mateixa pregunta. Es tracta d’una societat en la qual cadascun pot promoure les seves pròpies metes? O més aviat preval l’exigència de metes col·lectives? Sobre el paper, el propòsit de posar el focus (només) en el bé comú pot funcionar, però els fets insisteixen a demostrar el contrari. I és que, en teoria, no hi ha diferència entre teoria i pràctica. Però en la pràctica, sí que n’hi ha.

Alex Fusté
Economista en cap Andbank.

Football news:

Inter confirmed that they have extended the contract with Lautaro until June 2026. Salary - 6 million euros a year, excluding bonuses
Javi about Barca: I'm focused on working at Al-Sadd. I can't say anything else
Pochettino on Tuchel's words about PSG: Education and respect are embedded in my culture. I will not share my opinion about his feelings
The prodigy from Denmark was wanted by all the top clubs, but his fate is a tragedy. He finished his career at 19 (after Ajax and Chelsea), and died at 32
Good luck in the future. Hugs, mister. Pique, Pedri and Busquets said goodbye to Koeman
Messi has a muscle injury. Tomorrow it will be known whether he will play with Lille
Mauricio Pochettino: I had problems when I said Messi should take the Golden Ball. Neymar and Mbappe asked why they didn't