Andorra
This article was added by the user . TheWorldNews is not responsible for the content of the platform.

OPINIÓ - Rubén Tomàs: El veritable discurs de la ministra Calvó

Rubén Tomàs

La ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó i Armengol, compareixia davant el món a la Cimera Climàtica COP26 en representació de tots el andorrans per exposar, tota ufana i orgullosa, com d’aplicada i responsable ha estat la política del nostre Govern en la lluïta contra el canvi climàtic. Entre altres incongruències, manifestava que «només som responsables del 0’001% de les emissions de CO2 mundials». D’on ha tret aquesta dada? Com ha arribat a aquesta conclusió? Quin càlcul científic demostrable li permet fer aquesta afirmació? 
Em sembla que no m’equivoco en creure que aquest percentatge s’obté de dividir la població d’Andorra multiplicada per 100 entre la població mundial aproximada (80.000 x 100 : 7.500.000.000 = 0’001). Per tant, proporcionalment, sí que ens correspon de manera orientativa un 0’001%, però tothom sap, menys la ministra, que les societats nacionals no emeten el mateix volum de CO2 a l’atmòsfera per càpita i que, conseqüentment, són responsables en major o menor grau de la contaminació al nostre planeta en funció de les seves polítiques mediambientals i de les seves capacitats económicoproductives. 
Ergo, és lògic afirmar que, en termes absoluts, els noruegs o els polinesis contaminen molt menys que els xinesos o els indis, els quals aporten molt més CO2 a l’atmosfera a causa del seu creixement econòmic desmesurat, les seves inexistents polítiques de control de la pol·lució i la seva ridícula consciència en matèria mediambiental. Si analitzem la realitat i la trajectòria del Principat d’Andorra en l’àmbit ecologista, arribarem a la conclusió que el pes que tenim en contaminar l’aire i l’entorn natural és molt més significatiu del que ens pretén mostrar l’equip de govern actual. En ares del creixement (no del progrés), el nostre país s’ha desenvolupat els darrers decennis a una velocitat tan descontrolada que les conseqüències per al medi ambient han estat nefastes. 
Dit això, el veritable discurs de la ministra Calvó a la COP26 hauria d’haver estat el següent: «Senyores i Senyors, El nostre petit país del Pirineu amb 80.000 habitants ha estat capaç de malmetre el paisatge pirinenc com cap dels nostres veïns ho hauria fet ni esforçant-se el triple. Hem urbanitzat a tort i a dret per valls i vessants a alçades inusuals per sobre el nivell del mar generant un hàbitat tan dispers que els nostres ciutadans estan obligats a moure’s en transport privat donat el déficit en transport públic que suportem. Per aquest motiu, podem presumir de ser el país del món on més cotxes hi ha per habitant (1’2), amb un parc móbil realment envellit al que permetem circular a diari sense fiscalitzar ni limitar. Això sí: estem al nivell dels països escandinaus pel que fa a vehicles elèctrics, tot i que hem de reconèixer que no és per mèrit nostre, sinó pel fet que les distàncies a recòrrer interurbanes son tan curtes que minven el factor negatiu en baixa autonomía implícit en aquest tipus de vehicles. Per acabar-ho d’adobar i saturar la capacitat de càrrega del nostre orogràficament complicat territori, hem autoritzat que s’aixequin imponents gratacels que no deixaran veure les muntanyes (Andorra, el país del Pirineu on el Pirineu no es veu) entre altres nombrosos projectes immobiliaris arreu (qui se’n recorda d’aquella bombolla el 2005…?) per deixar constància de la nostra obsessió amb el totxo com a element especulatiu en lloc de vincular-lo al dret essencial a la vivienda. Estem construint en els llocs més inversemblants on ens pensàvem que només hi podien accedir els isards, com per exemple, dalt els revolts de la CG2 en sentit ascendent després del Funicamp, continuant la tradició de menjar-nos la muntanya com hem fet al Punt de Trobada, a l’aparcament de l’Hospital, a la Carretera d’Engolasters, a la Bartra, a l’entrada de La Massana, a Arinsal…. i a desenes d’indrets on se’ns refot transformar i malmetre el paisatge. Aquest fet requerirà seguir foradant el territori amb túnels i connectar-los amb espantosos viaductes, ja que, altrament, la xarxa viària col·lapsarà ben aviat per incapacitat d’absorbir el volum de trànsit que, sens dubte, augmentarà. Hem canalitzat els nostres rius al pas de la majoria de nuclis urbans, gairebé arreu fins als 1600 metres d’altitud, eliminant tota traça de vegetació de ribera (si espontàniament hi creixen pollancres, els talem, que hi fan lleig!) i, en molts trams, hem homogeneitzat la llera del riu amb formigó (pregunteu a les truïtes com n’estan de contentes…). Ens hem gastat una fortuna en el forn incinerador que gestiona els residus (aviat el convertirem en monument nacional) i el nostre veí del sud ens va obligar a construir una estació depuradora d’aigües a la frontera amb Espanya per haver convertit el Valira en una claveguera per l’alta densitat d’activitat humana que hi ha en els tres estrats del nostre principat: montà, sub-alpí i alpí, aquest darrer, lloc de naixement del curs natural de la vida. Per pacificar el trànsit, hem convertit l’artèria principal Meritxell-Carlemany en zona per a vianants, els quals poden caminar ben escalfadets a l’hivern gràcies al despilfarrament d’energia que practiquem amb les portes de les botigues obertes de bat a bat mentres la calefacció ubicada als accessos funciona a tot drap. No només fem disbarats des de l’administració central. Els meus col.legues que lideren els comuns se n’ocupen d’actuar amb la mateixa inconsciència i temeritat transformant l’entorn amb les eines similars: miradors innecessaris al Roc del Quer i a Arcalís (llocs que son miradors naturals per sí mateixos), ponts tibetans en valls d’alta muntanya verges per poc temps, telecabines per arribar on no hi cal fer arribar ningú massificadament,… 
En resum, ens mereixem un premi i el reconeixement internacional per mantenir el medi ambient impecable i contribuir exemplarment a la preservació de la natura i els seus recursos. I, si no s’ho creuen, preguntin als nostres veïns catalans, aragonesos, navarresos i francesos que no en saben de conservar el Pirineu com nosaltres. Moltes gràcies».
Acabaré, benvolgut lector, amb l’esperança que comparteixis la meva reflexió i anàlisi sobre la nostra reprobable i lamentable trajectòria com a nació en matèria mediambiental que ha comportat que la nostra contribució al canvi climàtic sigui molt superior al 0’001% referit en el discurs de la ministra i més tenint present que som un país d’alta muntanya que hauria d’haver estat modèlic. El discurs de la ministra només em fa sentir vergonya com andorrà.